Canvia la terra de pell per voluntat pròpia? Persones i animals conviuen al llarg del territori valencià, en un paisatge que és testimoni d’una transformació silenciosa i, alhora, ensordidora. Sota l’ombra de molins de vent i plaques solars —o dels seus propis esquelets—, la relació amb el territori es difumina.

Andreu Esteban explora la interferència humana i industrial en la geografia, documentant com el desenvolupament energètic reconfigura el paisatge i les dinàmiques de qui l’habita. Una tensió entre progrés i pertinença, entre la promesa d’un futur sostenible i les cicatrius d’un present incert.

Aquest assaig no busca respostes absolutes, sinó revelar preguntes latents: qui decideix el destí del territori? A qui pertany realment el paisatge quan la indústria en redefineix els límits? És aquesta una nova forma de colonialisme, on el territori ja no és conquerit amb l’espasa, sinó amb la infraestructura?

Les imatges conviden a observar i a reflexionar, a mirar més enllà de l’estètica de les energies netes i a qüestionar-ne les implicacions en la vida quotidiana. Perquè cada torre eòlica, cada camp fotovoltaic, no només genera electricitat, sinó que també projecta ombres: sobre el sòl, sobre les històries de qui l’habita, sobre la identitat d’un territori en mutació constant.