Durant cinc anys, Laura Silleras ha recorregut els carrers del seu veïnat per construir una proposta fotogràfica que trascendeix l’aspecte visual i ens ofereix una forma nova d’aproximar-nos a la realitat d’un barri que està al bell mig del debat públic i és fruit de tensions urbanístiques, polítiques i socials. Inspirant-se en una cita de La història interminable, de Michael Ende, la sèrie es proposa com un recorregut pel Cabanyal en el qual la idea del temps juga un paper fonamental.
“- Voldria que sempre fora així-va dir ell. -Sempre és només un moment – va respondre ella.”
Fem una cosa. Observe detingudament el món que li envolta i intente memoritzar cadascun dels detalls del seu veïnat, de la casa on viu i dels objectes que en ells se situen. Ara desaparega durant una temporada, vaja a viure a un altre lloc, busque un treball a l’estranger o viatge simplement per plaer. Passat un temps prudencial (un mínim de 10 anys) torne al lloc d’on va eixir i prove de reconéixer les coses; veurà que tot és diferent, que res té a veure amb el que va memoritzar en el seu moment, per dues causes. La primera és que la nostra memòria és traïdorenca i els seus records són visions fragmentades que amb el pas del temps perden consistència, s’espellen i esvaeixen. La segona és que ha arribat a un lloc diferent de l’univers; sí, encara que li resulte paradoxal, aqueix no és el veïnat del qual va eixir, simplement és un altre lloc. No és una sensació nova, els nostres avantpassats del Paleolític ja l’experimentaven quan tornaven a un lloc que havien deixat feia temps, però és des de fa només un segle que els científics saben que tornant no tornem. Fixe’s vosté, l’espai que ocupava el seu cos fa uns instants, quan va llegir les paraules “fixe’s vosté”, estarà molt lluny del qual ocuparà quan acabe de llegir aquest paràgraf en arribar al punt i a part.
Observe les següents dades: la Terra gira sobre si mateixa a una velocitat de 600 km/h, per la qual cosa vosté es troba aproximadament a 600 km de distància d’on estava fa una hora; em podrà dir que demà es trobarà en el mateix lloc, però tinga en compte que la Terra gira al voltant del Sol a una velocitat de 107227 km/h, per la qual cosa vosté es troba a aproximadament 107227 km d’on es trobava fa una hora; em podrà dir que dins d’un any es trobarà en el mateix lloc, però tinga en compte que el Sol gira al voltant del centre de la nostra galàxia a una velocitat de 792000 km/h, per la qual cosa vosté es troba aproximadament a 792000 km d’on es trobava fa una hora; em podrà dir que dins de 250 milions d’anys es trobarà en el mateix lloc, però, i per a anar acabant ja amb aquesta bajanada, tinga en compte tres coses: que no hem calculat la combinació d’aquests moviments, que ens hem deixat molts altres i que dins de 250 milions d’anys vosté ja haurà mort i res d’això el preocuparà. A més, no sé per què s’obstina a portar la contrària, quina testarrudesa, quina obsessió amb romandre. Si és pel tema de la propietat privada, no es preocupe, a escala legal les escriptures dels terrenys continuen vigents i podrà continuar conservant els seus béns i actuant en ells al seu antull (sempre que no existisquen capritxos més importants que el seu, clar). O, en el cas que els terrenys no siguen seus, podrà continuar opinant de com aquests s’han de transformar o conservar perquè se semblen el màxim a aquells dels quals va eixir vosté un dia.
Tornem al nostre experiment. Per a comprovar que el lloc al qual ha arribat és diferent haguera sigut útil haver fotografiat el seu veïnat abans d’eixir d’ell, perquè ara tindríem unes imatges més fiables que les del seu record, però oblidarem donar-li aquesta instrucció en el seu moment i ja no hi ha marxa arrere. Pot fer ara les fotografies, desaparéixer de nou i passat un temps prudencial (un mínim de 10 anys) tornar (o creure tornar) amb unes imatges ja fetes i fer altres amb les quals comparar-les. També pot fer les fotos ara i llegar-les a altres persones perquè aquest no és un problema únicament seu, ja li serviran les seues fotos a algú. Haurà observat que l’espai al qual ha arribat està habitat per altres éssers; aquests individus d’ací a uns anys estaran igual de desconcertats que ho està vosté ara i a una distància espaciotemporal desesperadament incomprensible es preguntaran què va ser del seu món. Serà aqueix desfasament de milions de quilòmetres el que els humans anomenem nostàlgia?
Iván del Rey de la Torre
Biografia
Laura Silleras (València, 1979) va començar amb la fotografia com a autodidacta fa més de deu anys. Mentre cursava Comunicació Audiovisual a la Universitat de València, realitzava projectes fotogràfics que combinava amb els estudis. L’any 2007 va anar-se’n a Berlín i, després, a Mèxic, amb l’objectiu de desenvolupar la seua mirada fotogràfica i aproximar-la a la fotografia documental. En 2011 es va mudar a Nova York i va treballar d’assistent de Natan Dvir i Irina Rozowsky a l’International Center of Photography (ICP).
L’any 2013 va traslladar-se a València per a elaborar un projecte documental sobre el barri del Cabanyal, en el qual va viure durant la infantesa. Ha rebut beques per atendre en workshops amb Mary Ellen Mark (Institut Fotogràfic Manuel Álvarez Barvo, a Oaxaca, Mèxic, 2009, i a Nova York, en 2011).
Els seus treballs han merescut ressenyes en revistes com Ojos Rojos, El Replicante, Fotografía Magazine, Vice Magazine Photo Issue, Ojo de Pez, Cien Ojos i la CNN-World foto blog. De la mateixa manera, va rebre una menció d’honor al primer Photo Meeting OCEMEX (Ciutat de Mèxic, 2011), va representar la segona edició del Photo Meeting Ojo de Pez (Barcelona, 2012), va ser seleccionada a la secció Portfoli del festival internacional de fotografia Paraty em Foco (Brasil, 2013) i va ser finalista en la 20a edició del FotoPress de La Caixa (2015). L’any 2016 va obtindre la beca Roberto Villagraz en EFTI per a realitzar el Màster de Fotografia Contemporània. En 2018 se li va concedir la beca Fragments, mitjançant la qual publicarà el seu primer llibre junt amb una exposició al museu MuVIM de València en març de 2019.